Meditació sobre la Paraula
Jn 20, 1-9
“Havia de ressuscitar
d’entre els morts.”
En el silenci abans de l’alba,
quan l’esperança jeia adormida,
una dona camina amb l’ànima ferida.
La pedra és fora—el sepulcre buit,
i un plor callat el vent ha dut.
Corre amb por i cor obert,
a dir als altres el que ha descobert.
Ve Pere, i amb ell aquell estimat,
no pel raonament, sinó per l’amor cridat.
Els llençols no en desordre, sinó plegats,
com paraules suaus, silencis sagrats.
El sudari que cobria el rostre diví,
reposava en pau, com flor de matí.
No era robatori, ni engany mortal,
sinó senyals d’un triomf celestial.
Van veure i cregueren, tot i no entendre,
la llum començava a sorprendre.
Car no sabien encara l’escriptura sencera,
però el cor se’ls obrí com una primavera.
S’aixecava el Sol, i més brillant encara,
el Fill ressuscitat trencava la cara.
Quina tomba pot vèncer el Senyor de la llum?
Quina mort pot ofegar l’etern perfum?
La pedra rodola, la foscor es desfà,
i la Vida, gloriosa, ja no se’n va.
Que el nostre cor, com el d’ells, s’alci també,
tot i la boira que el cel ens velé.
Perquè on hi havia plor, silenci i no-res,
hi reneix l’aurora que mai s’apaga més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada