PARROQUIA SANTA MARIA DE SALLENT

20 d'Octubre de 2019 --- Diumenge XXVIXè

CAL QUE PREGUEM SENSE DEFALLIR    (Lluc,18,1-8)

(Il·lustració: Antoni Daufí, cmf)

A l’evangeli tenim molts exemples de com ens cal pregar incessantment; tot ha de ser pregària. Ens ho recomanen les paràboles de l'amic importú, de la viuda i el jutge que escoltem en el fragment evangèlic d'aquest diumenge.

No n'hi ha prou que la nostra pregària sigui sincera, espontània, sentida. Ha de ser també incansable, insistent. Si Jesús no ens ho hagués en senyat així,  potser ens podria sobtar una afirmació com aquesta. En efecte, si pregar és posar-nos davant Déu i pensar en Ell, ens preguntem: ¿és que Ell no coneix ja tot allò que desitgem, allò que necessitem, allò que portem al fons del cor?.

Però ell vol la nostra pregària, l'espera. Som nosaltres els qui traiem profit de la pregària ... I és que la pregària ens ajuda a passar   de l'expressió de la pròpia voluntat, a la conformitat a la voluntat de Déu..

Allò que compta per a Ell és la insatisfacció del qui prega, el seu desig de millorar la pregària, de fer-la cada vegada més semblant al continu estat d'esperit amb què Jesús vivia damunt la terra.

La insatisfacció agradable a Déu és la que es tradueix en insistència.  Perquè el Regne de Déu encara no és realitat definitiva, i  per això preguem dient: Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús.. Llavors Déu farà justícia als seus elegit que li reclamen de nit i de dia.

Hem de fer la pregària o bé sols, o bé, també, amb d’altres. Pregant junts, aprenem  a creure plegats en l'evangeli i ens estimem més els uns als altres.