L'ESGLESIA SOBRE EL NOSTRE TEMPS
(continua)
Seguim la "reflexió que duem a
terme des de fa uns diumenges en aquest Full
Parroquial, Avui se'ns
convida a mirar el " cristianisme" a casa. Així l'Església
Catalana no té batalles ni lligams a fer en el camp mundà o terrenal. Està
en condicions de fer una cosa molt evangèlica: ser minoria creativa, que parla
amb veu honesta i clara, sense lligams. Que propugna un cristianisme que
es replega i reagrupa, i que es compromet a tenir cura de la dimensió espiritual
i social, no solament amb els més febles de butxaca, sinó també amb els febles
d'ànima i cos.
Un "cristianisme" que actua com un "hospital de
campanya"(imatge que ens fa ús el papa Francesc) amb els pobres i també
amb els que busquen i no troben. Un cristianisme pobre i franciscà, com el papa
Francesc. Que aporta vigoria, consol a una societat rellevista. Una Església
que ajuda a trobar sentit a qui l'ha perdut o que mai n'ha experimentat la
vivència; una Església que qüestiona les bases de la societat actual, una
societat indiferent que ajuda a aplacar la buidor de fons amb una constant incitació
a consumir petits consols sensuals. I és que l'Església ( i també la que viu a Catalunya), amb totes les seves contradiccions, té una extraordinària capacitat de captar allò que podríem anomenar "el signe dels temps". així les paraules i els gestos del papa Francesc tenen un sabor cristià genuí. D'una banda defensa amb una radicalisme ben poc polític la universalitat de la vida humana: "fraternitat". Per això ha posat tant o més èmfasi en la defensa de la sacralitat de la vida del fetus que en el clam avergonyit davant el destí bestial inhumà que estant tenint els nàufrags emigrants africans als mar de Lampadusa, el mediterrani i d'altres...Però, d'altra, en descriure Jesús com "l'advocat de les nostres debilitats humanes" i en posar l'èmfasi en la magnanimitat, el perdó o en la impossibilitat de jutjar les opcions íntimes (segueix)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada