6 de desembre de 2020
II Diumenge d'Advent
«La crida de Joan a aplanar els camins del Senyor»
(Il·lustració: Antoni Daufí, cmf)
L'anunci joiós de Déu, però, topa una vegada més amb la sordesa dels homes. Déu es manifesta en el camí. En el camí de la humanitat. Déu fa camí amb nosaltres a través de la història... sempre endavant.
I el camí passa pel desert. És l'esperit de deixar tantes coses. El caminant sap que com menys impediments porti a sobre, més fàcil li serà fer el camí. La solitud, el silenci, l'austeritat del desert, ens alliberen d'impediments...
Per fer aquest camí, Déu envia els seus missatgers, els profetes. Profetes que atrauen al poble a escoltar-los: Isaïes..., Malaquies... fins a Joan Baptista.
Els profetes són escoltats, van a lo essencial. Ni vestits sumptuosos ni grans menjars. Viuen l'austeritat del desert. Així tant la ubicació (desert) de Joan Baptista com la seva predicació i la seva imatge, eren reflex del seu esperit i de la seva vida i, a la vegada eren signe i invitació a canviar el rumb de la vida humana, a convertir per poder rebre a aquell que després d'ell i que és més poderós que no pas ell.
Avui necessitem escoltar a nous profetes davant una Europa envellida que descuida a Déu. Nous missatgers per aquest Advent que prediquen la dignitat de tota persona impresa per Déu.
Que vivien lo essencial, des de l'austeritat i el testimoni de vida.. Que ens porten per camins senzills per reconèixer a tot home un germà. Dues són les consignes molt precises de Joan Baptista: convertiu-vos i espereu el qui ve, tot preparant els camins pel Senyor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada